per Ireneu Castillo
Fins fa no gaire, el Patrimoni Històric i Cultural de l'Hospitalet era un assumpte que, tret dels estudiosos o gent especialment sensibilitzada, pràcticament no interessava a ningú. El fet que gran part de la població fos gent nouvinguda, feia que els lligams sentimentals amb el seu nou entorn urbà i natural pràcticament no existissin, permetent que els successius governs locals no tinguessin consideració per aquest valuós tresor que és per a qualsevol ciutat.
D'aquesta forma, l'especulació i la falta total de sensibilitat respecte la memòria històrica de l'Hospitalet s'han acarnissat durant dècades amb la nostra vila, aprofitant la minsa oposició popular i la tebiesa d'un Ajuntament que prioritzava absolutament els seus resultats econòmics a la preservació de les arrels culturals i històriques de la ciutat. No obstant això, afortunadament, les coses han canviat... i força.
Aquells migrants que van fer triplicar la població de l'Hospitalet en menys de 20 anys i que no tenien cap lligam amb el territori, han tret arrels i s'han fet la ciutat seva. Cadascú a la seva manera, aquella gent que un cop va ser nouvinguda s'ha tornat hospitalenca i ha interioritzat cada racó del seu “poble”. No estem parlant d'un passat agrícola de l'Hospitalet que no han viscut (i és impossible d'estimar quelcom que no has conegut) sinó d'AQUESTA ciutat. Una ciutat esbojarrada i feta a pedaços però, al cap i a la fi, allà on han rigut, allà on han plorat, allà on han viscut.
Per contra, l'actual consistori actua com si la descendència d'aquells que van venir fa 40 o 50 anys, continuessin sent nouvinguts sense sentiments vers l'Hospitalet, actuant amb la mateixa indolència amb el Patrimoni que durant el franquisme o la Transició, sense adonar-se que la ciutadania s'ha tornat molt sensible a qualsevol modificació de la SEVA ciutat.
Ara, cada raconada amaga una experiència viscuda, i la seva pèrdua implica la pèrdua d'una part de la memòria de vida dels seus habitants. Només així s'entén l'aparició -fins fa poc impensable- de cada cop més grups que, a l'esguard de les xarxes socials, es mouen davant qualsevol nova barrabassada contra el Patrimoni de la nostra ciutat.
Can Trabal, Can Rigalt, El Coro, el Castell de Santa Eulàlia... són exemples de patrimoni amenaçat que mobilitzen la ciutadania de l'Hospitalet per la seva preservació. Un avís per a navegants de que els temps han canviat i que, per molt que estiguessin acostumats a fer-ho, amb els sentiments de la gent no s'hi juga.
 |
| Sentiment viu de la població hospitalenca |
Aquells migrants que van fer triplicar la població de l'Hospitalet en menys de 20 anys i que no tenien cap lligam amb el territori, han tret arrels i s'han fet la ciutat seva. Cadascú a la seva manera, aquella gent que un cop va ser nouvinguda s'ha tornat hospitalenca i ha interioritzat cada racó del seu “poble”. No estem parlant d'un passat agrícola de l'Hospitalet que no han viscut (i és impossible d'estimar quelcom que no has conegut) sinó d'AQUESTA ciutat. Una ciutat esbojarrada i feta a pedaços però, al cap i a la fi, allà on han rigut, allà on han plorat, allà on han viscut.
Per contra, l'actual consistori actua com si la descendència d'aquells que van venir fa 40 o 50 anys, continuessin sent nouvinguts sense sentiments vers l'Hospitalet, actuant amb la mateixa indolència amb el Patrimoni que durant el franquisme o la Transició, sense adonar-se que la ciutadania s'ha tornat molt sensible a qualsevol modificació de la SEVA ciutat.
Ara, cada raconada amaga una experiència viscuda, i la seva pèrdua implica la pèrdua d'una part de la memòria de vida dels seus habitants. Només així s'entén l'aparició -fins fa poc impensable- de cada cop més grups que, a l'esguard de les xarxes socials, es mouen davant qualsevol nova barrabassada contra el Patrimoni de la nostra ciutat.
Can Trabal, Can Rigalt, El Coro, el Castell de Santa Eulàlia... són exemples de patrimoni amenaçat que mobilitzen la ciutadania de l'Hospitalet per la seva preservació. Un avís per a navegants de que els temps han canviat i que, per molt que estiguessin acostumats a fer-ho, amb els sentiments de la gent no s'hi juga.
